Article de F. Xavier Parés publicat a la secció de litúrgia de Catalunya Cristiana (6 de novembre).
Aquesta setmana celebrem Tots Sants i els Fidels Difunts, festes que ens fan pensar que vivim per morir i que morim per viure. Ens fem sants mentre vivim però no som sants fins que morim. Mentre vivim creiem en la resurrecció dels morts i en la vida eterna, però quan morim ja fruïm de la resurrecció i de la vida eterna. Mentre la litúrgia de Tots Sants ens fa celebrar la vida, i la litúrgia del Dia dels Difunts ens recorda que també hem de celebrar la mort, perquè només per la mort arribem a la plenitud de la vida. Celebrem Tots Sants, la festa de la vida, que ens mostra el camí a seguir per poder-la aconseguir plenament. La vida que tot cristià rep el dia del seu baptisme només pot arribar a la seva plenitud després de la seva mort. És allò del gra de blat que si no mor no dóna fruit, així l’home ha de morir per poder viure.
Tenim exemples ben recents i ben coneguts com sant Joan XXIII, sant Joan Pau II, santa Teresa de Calcuta… i tants altres d’ara, d’abans i de sempre que ens donen exemple d’una vida que els ha portat a la felicitat de la santedat. L’assemblea dels sants creix constantment, i tu i jo, nosaltres, estem cridats a participar també d’aquesta vida santa. Llavors lloarem Déu constantment i sempre perquè viurem i serem feliços amb Ell. Mentre vivim necessitem la intercessió dels sants que ajudin a la nostra debilitat i poder arribar on ells han arribat, a la vida nova de la glòria del cel.
El camí de la vida no el fem sols, són molts els que ens acompanyen, homes i dones que com nosaltres participen de la vida i de la fe, i mútuament ens ajudem per poder arribar a la vida plena. Però a l’hora de la mort, encara que estem ben acompanyats, morim sols, amb l’esperança de trobar allò que hem cregut i esperat mentre vivíem, i que ben segur Déu ens donarà després de la mort, en la resurrecció i la vida eterna.
La litúrgia del Dia de Difunts eleva la nostra pregària a Déu a favor d’aquells que ja han mort perquè purificats puguin gaudir de la plenitud de la vida en comunió plena amb Déu. Visitar el cementiri i recordar les persones estimades que ja han mort, ens fa pensar… on són?, què fan?, en quina situació es troben?… Només Déu ho sap. Nosaltres però estem en comunió amb ells amb el record i, sobretot per la pregària, tot demanant que, per la misericòrdia divina, gaudeixin de la plenitud de la vida. Creiem en la comunió dels sants, i gràcies a aquesta comunió, podem intercedir per ells, si és que ho necessiten, i de la mateixa manera ells poden intercedir, davant Déu, per nosaltres, que de ben segur ho necessitem. Aquesta veritat de la nostra fe cristiana, queda potenciada en aquest any jubilar de la Misericòrdia, ja que la indulgència jubilar pot ser aplicada també pels nostres difunts. L’Església ens convida a pregar al «Déu misericordiós i benigne, lent per al càstig i ric en l’amor», perquè els nostres difunts visquin per sempre en la vida eterna del cel.
El fet de la mort ens ha de fer valorar millor la vida. Hi ha persones que viuen sempre tristes, deprimides, pessimistes, malaltes… sense il·lusió, com si visquessin mig mortes ja en aquest món. En canvi, hi ha persones ja difuntes, que segueixen vivint en la nostra vida perquè els recordem molt, els estimem molt, ens hi encomanem en la nostra pregària… i són per a nosaltres, com àngels de la guarda que ens protegeixen i ens guien. Aquests estan morts però segueixen vius en el nostre cor i en la nostra vida.
La fe cristiana ens permet viure sempre en joia i felicitat, acceptant les contrarietats i limitacions que ens puguin sobre vindre, que per grans que siguin, no ens han de prendre mai la pau del cor ni la joia de la nostra vida. Estimem la vida i acceptem la mort com un pas a la plenitud de la nostra vida. Vivim per morir i morim per viure.
