El Centre de Pastoral Litúrgica (CPL) celebra seixanta anys d’història al servei de l’arquebisbat de Barcelona, del conjunt de les diòcesis catalanes, així com de tot l’àmbit de parla hispana. El proper Advent també celebra el 50è aniversari de la seva revista Missa Dominical i en té una altra en marxa adreçada als laics: Galilea.153. Precisament un dels objectius actuals del CPL segons explica el seu president, el capellà Josep Maria Romaguera, és que la litúrgia sigui més viscuda per les comunitats parroquials i, en aquest sentit, el paper dels laics cada vegada ha de ser més important.
El Centre de Pastoral Litúrgica va néixer l’any 1958 per posar en pràctica la reforma litúrgica que ja s’estava cuinant a Catalunya des de principis de segle XX i que va eclosionar amb el Concili Vaticà II. Seixanta anys després, ¿quins són els reptes?
És important tenir en compte que la litúrgia no és un element estàtic que formi part del passat, sinó que és dinàmic. Per tant, el camí ha de prosseguir amb molta obertura a la realitat present i amb la mirada posada en el futur per aconseguir que la litúrgia sigui ben viva i pugui posar-se en pràctica d’una manera adequada. Personalment, com a capellà, sempre he tingut la preocupació que la litúrgia estigui integrada en la vida i en la pastoral de la comunitat, que no en sigui un apèndix, sinó una concreció important. En la litúrgia, tot celebrant el misteri de Crist, que és un do, s’hi ha de reflectir la vida de la comunitat.
De vegades, es veu gairebé com una teatralització o fins i tot com una imposició que ve de fora.
La paraula «imposició» denota, certament, que venim d’una història llarga en la qual anar a missa era precepte. Per tant, un dels efectes no desitjats havia estat que la litúrgia era qüestió de compliment. No és fàcil canviar la mentalitat. Ara bé, la litúrgia no s’ha de viure com un precepte sinó com una realitat a la qual som convidats i que ens ajuda en la nostra vida cristiana. En la missa dominical cadascú hi aporta tot el viscut durant la setmana per a rebre-hi Jesucrist, present en la comunitat, en la seva Paraula i en el sagrament, per a sortir-ne renovat, més disposat a viure com a deixeble. Per tant, aquí hi ha una feina a fer, que no és formal sinó de sentit. És a dir, la preocupació no ha de ser tant quina forma té la litúrgia (tot i que, evidentment, és un aspecte important a treballar), sinó ajudar els cristians a descobrir i redescobrir el seu sentit i valor. Un dels aspectes que m’agrada remarcar és que és un do rebut i alhora una acció que hem de dur a terme. És la combinació d’aquests dos elements.
¿Com s’aconsegueix que la litúrgia sigui viscuda?
És molt important la relació que s’estableix entre el pastor i els membres de la comunitat: com aquesta comunitat s’articula en equips, en dinàmiques de grup, com s’hi viu la fraternitat, com s’hi viu la solidaritat tant dins mateix de la comunitat com de cara enfora, com s’estableixen relacions entre els cristians i el veïnat, i el teixit associatiu de cada barri o poble. La vida, en la mesura que és una vida real i intensa de les persones que integren la comunitat, es nota després en la celebració. I, al mateix temps, en la mesura que la celebració recull aquesta vida, també alimenta que els cristians continuïn implicats no només a l’interior de la comunitat sinó també, depenent del carisma de cadascú, en el teixit associatiu i en la vida de la societat.
El IV Memorial Pere Tena de Pastoral Litúrgia es va lliurar el 17 de febrer a la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina i al seu equip de litúrgia. ¿És una manera de posar en relleu aquesta experiència de col·laboració entre pastor i equip?
Sí, concedint aquest quart memorial preteníem subratllar la importància dels equips de litúrgia. En el moment de posar-la en pràctica, la litúrgia quedava molt limitada al clergat, quan, de fet, no hi ha litúrgia sense el poble i, per tant, sense el laïcat. La litúrgia no és comprensible si no la veiem com una trobada, una reunió, una assemblea en la qual hi ha laics i laiques, potser religioses i religiosos, i el ministre ordenat que hi té un rol ben especial i necessari. Entendre la litúrgia com una cosa exclusiva del clergat no té sentit. És la celebració del poble fidel i, per tant, que a l’hora de posar-la en pràctica hi intervingui un equip de laics hauria de ser el més natural, perquè afecta tota la comunitat. De fet, tindrà un to molt més viu si s’organitza d’aquesta manera que no pas si ho decideix tot el qui ho ha de presidir.
¿Totes les comunitats compten amb equips de litúrgia?
És una pregunta que precisament ens estem fent. El quart Memorial volem que ens permeti estirar el fil per poder veure quins equips de litúrgia hi ha, quina forma tenen segons cada lloc i comunitat, quins elements comuns haurien de tenir, com podem ajudar que se’n constitueixin si no n’hi ha. Em sembla que n’hi ha de molt diversos, però també que cal donar elements i eines per reflexionar sobre quin és el sentit i la missió de l’equip, i ajudar que puguin millor la seva tasca, sempre atenent la diversitat. I segurament avui dia és molt més necessari pel fet que hi ha pocs capellans que s’han de fer presents en diversos llocs. Per això l’ideal és que hi hagi un equip a cada lloc amb tot preparat per quan arriba el qui presidirà, que també haurà format part de la preparació en tant que és membre nat de l’equip.
Formació de nous liturgistes
¿Quins serveis ofereix el CPL pel que fa a material, formació, assessorament?
A nivell molt pràctic i immediat el que ofereix el CPL és la revista Missa Dominical, que el proper Advent arribarà als 50 anys de vida. Hi ha un material estrella que és el Full per a la Celebració. Així que arriba la revista, el Full es desa a la sagristia i està a punt per a cada missa. Altres materials i articles que s’ofereixen a Missa Dominical, posteriorment, també han donat origen a llibres diversos. Ara bé, la revista més antiga és Phase, que va adquirir de seguida un caràcter acadèmic.
També cal destacar Liturgia y espiritualidad, que va néixer amb el nom de Litúrgia de las Horas pensant sobretot en les comunitat monàstiques i religioses, si bé actualment és destinada a un públic molt més ample. I com que la vida evoluciona i el Centre vol estar al cas de les transformacions, el 12 d’abril presentarem una nova revista, bimensual, pensada molt per al laïcat: Galilea.153, que sortirà en català i en castellà. Pel que fa a la dimensió docent, cal posar de relleu la tasca de l’Institut Superior de Litúrgia de Barcelona, nascut del CPL. Actualment té autonomia respecte del CPL però hi ha lligams de col·laboració i d’ajuda mútua. D’altra banda, també ens plantegem oferir un altre tipus de formació més puntual d’acord amb les demandes i les necessitats que sorgeixin de les mateixes comunitats. Per això hem constituït un equip de formació.
Ara que esmentava l’Institut Superior de Litúrgia de Barcelona, val la pena destacar que bona part dels alumnes són procedents de Llatinoamèrica. Així mateix, el material que el CPL ofereix també va adreçat al públic de parla hispana. ¿Com s’entén aquesta influència litúrgica més enllà de Catalunya?
Que a Catalunya hi hagi un Centre com el nostre és un dels fruits del moviment litúrgic que va marcar la primera meitat del segle XX. Va ser un moviment europeu que a Catalunya va tenir molta vida i que va comptar amb l’impuls de persones concretes. Aquest treball va trobar cristal·litzacions concretes com el mateix Congrés Litúrgic de Montserrat de l’any 1915. En aquest sentit, cal destacar que Montserrat ha estat un referent i un estímul per a l’Església catalana. Fruit d’aquest treball va sorgir el CPL i, posteriorment, l’Institut Superior de Litúrgia de Barcelona. I el fet de ser un país amb dues llengües aplanava el camí per a posar-se al servei de totes les esglésies de parla hispana i no només a les diòcesis catalanes.
Ens venen al cap molts liturgistes de referència, però especialment Pere Tena, fundador del CPL i també bisbe auxiliar de Barcelona. ¿Continua havent-hi noms de referència?
Certament que liturgistes com Pere Tena van tenir prestigi internacional i van formar-ne de nous de Catalunya, d’Espanya i d’Amèrica Llatina. Sense anar més lluny, el III Memorial Pere Tena el vam lliurar a l’arquebisbe de Puebla, Víctor Sánchez Espinosa, perquè és un referent a Llatinoamèrica. El moment present potser no és tant de noms de gran relleu. No és qüestió de comparar les èpoques: fa cinquanta anys necessitàvem els mestres de la reforma, per dir-ho així. Potser no és la necessitat del present. Els grans liturgistes volien que la litúrgia fos viscuda a les comunitats i a les diòcesis, cosa que s’ha anat assolint, tot i que hi ha feina a fer.
¿Hi haurà més liturgistes laics? ¿I dones?
Ara comença a haver-n’hi. A l’Institut Superior de Litúrgia ja fa anys que hi estudia tot tipus de creient, no només capellans i seminaristes que es preparen per a ser-ho, també laics i laiques, religiosos i religioses. Això és imparable. Ja n’hi ha i n’hi haurà cada vegada més, penso. La nova revista també pot ser un espai on s’expressin els laics formats en litúrgia i un estímul. La litúrgia és cosa de tothom. El ministeri ordenat hi té un paper clau, però sense el poble aquest paper no té a qui servir.
