A força d’escoltar aquests dos termes sempre junts, com si fossin una sola cosa, no m’havia adonat que de fet expressen dues maneres contraposades i complementàries, totes dues necessàries, de viure la fe en el món.
Quan som sal, tot i mantenir en nosaltres allò que ens configura com a cristians, ens dissolem discretament i de forma individual en el nucli de relacions i de realitats que ens envolten. Si som fidels a l’Evangeli i mantenim la salabror, aquesta realitat es transforma en el seu conjunt, veu potenciat el seu sabor natural, el seu sentit. M’encanta la imatge, perquè d’una banda a nosaltres ens imagina no pas tancats a casa, sinó immersos en el món, sense afany de protagonisme, colze a colze amb tothom. Pressuposa també que el conjunt guanya amb el punt de sal, però que ja té un gust propi que val la pena potenciar i assaborir. Una imatge que posa en valor i en positiu el món i que ajuda a fer una Església de frontera o, “en sortida”, que es diu avui, per portar els valors de l’Evangeli als llocs on vivim, treballem i ens movem, des de dins i des de baix, i tenint en compte la pluralitat d’opcions personals. Una bona forma de desactivar la temptació d’imposar els valors cristians dins la societat civil a partir del poder.
Val a dir que si, amb aquest esperit, els cristians ens haguéssim compromès seriosament en el camp de la política, del sindicalisme i de l’associacionisme, segurament no hauríem arribat als graus de corrupció i de desmantellament de l’Estat de Benestar que vivim i que fonamentalment paguen els sectors més vulnerables de la nostra societat.
L’altra imatge és la de la llum. Aquí no es tracta de dissoldre’s, al contrari. Es tracta de convertir-se en punt de referència. I aquí calen dues coses: que realment no ens faci por anar a la fosca, és a dir, deixar les nostres il·luminades zones de confort per anar a les perifèries existencials, en expressió afortunada del papa Francesc: allà on hi ha patiment, dubte, incertesa, malaltia… I que mantinguem encesa la flama interior, cosa que ve a ser com la prova del cotó de la nostra fe, en la línia de la famosa frase de Rahner: els cristians del futur (de tots els temps, jo crec) o serem místics o no serem. La “connexió amb la font”, l’espiritualitat, la vida de pregària, són part de la nostra identitat cristiana, cosa que no s’ha de confondre amb una assegurança contra els dubtes, els errors o els pecats. I que, com molt bé diu Juan Martín Velasco, tampoc no va associada necessàriament a no sé quines il·luminacions extraordinàries, sinó que es mou en el camp de la quotidianitat. Aquesta connexió és el que realment ens guia en la nostra foscor i ens salva –no pas per mèrits propis– d’ideologitzacions i idolatries. I aprofito l’avinentesa per recomanar-vos la lectura d’aquesta esplèndida novel·la de Sushaku Endo, Silenci, que Scorsese ha convertit en una pel·lícula que encara no he tingut ocasió de veure i que té la gràcia de posar en mig de l’escepticisme del nostre món el nucli més pregon de la fe.
Ser sal o esdevenir llum no comporten en absolut fer proselitisme, comporten senzillament viure amb autenticitat els valors del Regne de Déu i en són un fruit gratuït.
