La relació entre aquestes dues realitats no es circumscriu només en l’àmbit de les declaracions papals o de les resolucions conciliars o sinodals quan s’ocupen de la litúrgia; és evident que aquests són instruments necessaris gràcies als quals els catòlics hem enriquit no pas poc la nostra comprensió de l’oració de l’Església. Però tot i ser, com diem, molt important, no ho són pas tot.
Diguem que hi ha un altre sentit en aquest camí que uneix ambdós extrems. És el que va de la litúrgia al magisteri. O, si es vol dir altrament, el servei que la sagrada litúrgia fa a la dimensió docent de l’Església, mare i mestra dels seus fills.
Sobre aquesta qüestió cal citar unes paraules que el papa Pius XI va adreçar a l’aleshores abat de Mont-César, Dom Bernard Capelle, el 12 de desembre del 1935, tal com recull la relació de l’audiència que li concedí. El Papa afirmà davant l’estudiós benedictí que «la litúrgia és una cosa molt gran. És l’òrgan més important del magisteri ordinari de l’Església (…). La litúrgia no és la didascàlia d’un o altre individu, sinó la didascàlia de l’Església».
És oportú recordar avui aquestes paraules de Pius XI amb tot el que signifiquen. I més des de la perspectiva de la reforma litúrgica del Vaticà II ja realitzada, i que ha suposat un gran enriquiment en molts àmbits, com, per exemple, en el de la Sagrada Escriptura.
Si fem una mirada objectiva sobre la vida quotidiana dels membres de l’Església, ens adonarem que aquells que freqüenten espais de formació són una minoria. Els qui conreen la seva fe a partir de cursos, lectures, reflexió, etc., no formen pas el gruix del món catòlic, per bé que, en algun moment de la seva vida, un batejat haurà participat en sessions catequètiques, si més no durant la preparació als sagraments de la iniciació cristiana i, potser després puntualment, abans de certes celebracions com ara el matrimoni o per a la preparació dels fills als esmentats sagraments.
Cal aplaudir tots aquests esforços per tal d’ajudar a madurar la intel·ligència de la fe, i aprofundir-la a fi i efecte de viure-la amb més goig i sentit, amb més coherència i radicalitat testimonial.
Tanmateix, hem de tornar a recordar les paraules del Papa a l’abat Capelle. La celebració de la litúrgia «és una cosa molt gran», perquè tot celebrant l’obra de la nostra redempció, els batejats anem enriquint la comprensió del Misteri de Déu gràcies al contacte habitual amb els seus Misteris, és a dir, amb la persona de Crist, el Senyor, present i actuant en els sagraments i en la litúrgia de l’Església en general.
Però no podem pensar que aquest «magisteri ordinari de l’Església» tingui en nosaltres la seva eficàcia si no respectem la veritat del seu «òrgan més important». La litúrgia ha de ser transparent, ha de poder «manifestar clarament les coses santes que significa» (cf. SC 21), com va desitjar-ho el Concili. Això implica un gran respecte i fidelitat als seus ritus i als seus textos, per tal que, celebrats amb autèntic art espiritual, vertaderament siguin expressius de la salvació que transporten.
On la litúrgia de la terra, doncs, es viu com a pregustació i participació de la litúrgia del cel (cf. SC 8), el batejat va experimentant, dia rere dia, diumenge rere diumenge, com la seva existència va aprofundint en el coneixement de Déu i dels homes; com va comprenent cada vegada més la pròpia vida a la claror d’una llum més gran que la immediata. En definitiva, es va fent cada vegada més savi, més «un altre Crist». Hi pot haver un magisteri més sublim?
