Som al tram final del temps d’Advent. Temps que es va formar, cronològicament, després de Nadal, però que segueix la mateixa línia teològica, centrada en la manifestació del Senyor.
Ara bé, la manifestació del Senyor té un aspecte doble: el primer el de la manifestació en la nostra carn en néixer; el que anomenem la primera vinguda. El segon el de la manifestació en glòria i majestat al final dels temps; es refereix a la segona vinguda. Per tant, aquest temps d’Advent posseeix una doble estructura que podríem anomenar així: un Advent escatològic i un Advent natalici. El primer va des del primer diumenge fins al dia 16 inclòs; i el segon està format per les fèries del 17 al 24 de setembre, que ja són una preparació immediata al Nadal.
Referint-nos als dies del 17 al 24, darrera setmana d’Advent, ens trobem amb les «fèries privilegiades», celebracions que tenen preferència sobre les memòries i disposen de missa pròpia per a cada dia. Aquestes fèries tenen la finalitat de preparar-nos de manera més intensa i directa per a la celebració de Nadal. La Litúrgia d’aquests dies, en els textos, ens va disposant per acollir el Fill de Déu fet home.
En la celebració de la Litúrgia de les Hores, les Vespres d’aquestes fèries tenen una importància especial, ja que s’hi troben les anomenades «antífones majors», anomenades també de la «O», perquè comencen per aquesta lletra, i que cada dia, juntament amb el Magníficat, van repassant diversos aspectes del Senyor, referents a la seva naturalesa divina i humana o a la seva missió salvífica, i que acaben totes suplicant-li que vingui aviat a salvar-nos. Aquestes antífones comencen així: «Oh Saviesa», «Oh Adonai», «Oh rebrot de Jesè», «Oh clau de David i ceptre de la casa d’Israel», «Oh Orient, esplendor de la llum eterna», «Oh Rei i desitjat de les nacions.» I l’última és la següent: «Oh Emmanuel, rei i legislador nostre, esperança i salvador de les nacions; veniu a salvar-nos, Senyor, Déu nostre». És a dir, totes elles, ens animen a esperar vigilants, però amb goig, la vinguda del nostre Salvador.
I com no podia ser d’una altra manera, no hem d’oblidar la figura destacada i central de l’Advent: la Mare de Déu, Mare del Senyor. Ella va ser la primera que va viure aquest temps d’espera i, per això, va ser preparada per Déu per esperar, perquè obrís el camí a qui ens venia a salvar. Va viure el seu temps d’espera en fe i lliurant-se totalment al pla de Déu.
Al prefaci III d’Advent proclamem: «Aquell que anunciaren els oracles de tots els profetes, aquell que esperà, plena d’amor, la Mare Verge… és ell mateix, que ara ens dóna el goig de preparar-nos per al misteri de Nadal. Que ell ens trobi vetllant en l’oració i cantant la seva lloança.»
Fem realitat en nosaltres, que la seva arribada ens trobi perseverants en la pregària i joiosament preparats.
