«Perquè la taula de la Paraula de Déu sigui preparada als fidels amb més abundància, s’han d’obrir molt més els tresors bíblics, de manera que, en un determinat nombre d’anys, es llegeixi al poble la part més important de la Sagrada Escriptura» (Sacrosanctum concilium 51).
Amb aquestes paraules, el Concili Vaticà II exhortava a fer possible una més gran presència de la Bíblia en les celebracions litúrgiques, en concret, en el marc del sagrat misteri eucarístic. I no es pot discutir que així s’ha fet. Cal donar gràcies a Déu per la gran abundància de textos bíblics que ara són proclamats. Tots sabem de la gran riquesa del leccionari de la missa dominical, amb els tres cicles, segons els evangelistes sinòptics, amb sant Joan durant els temps forts. I, juntament amb aquest leccionari, no podem oblidar el de la missa de cada dia amb un cicle anual pel que fa a l’evangeli i un de biennal quant a la primera lectura. I, al seu costat, tenim tots els altres leccionaris per a les celebracions de l’eucaristia, les dels altres sagraments i sagramentals, així com el de la Litúrgia de les Hores. Realment impressionant.
Tanmateix, el mateix Concili ara esmentat, també va advertir que «per afavorir la reforma, el progrés i l’adaptació de la sagrada litúrgia, cal promoure aquell afecte suau i viu de la Sagrada Escriptura, atestat per la venerable tradició dels ritus, tant els orientals com els occidentals» (SC 24). I, això, perquè, com llegim en el mateix paràgraf del document conciliar, «la importància de la Sagrada Escriptura en la litúrgia és cabdal».
Els principis, doncs, foren formulats amb gran claredat, i els llibres litúrgics van ser publicats en el seu moment amb fidelitat al que volgueren els pares conciliars.
Després, però, d’unes quantes dècades, ens hem de preguntar si la situació de les nostres assemblees en relació amb la paraula de Déu és la desitjada i la desitjable. Cal preguntar-nos si la primera part de les accions litúrgiques –la de la Paraula– és tan ben tractada per ministres i fidels segons la lletra i la voluntat conciliar. Potser seria moment de demanar-nos si cada diòcesi té les estructures necessàries per tal de preparar i instituir adequadament els lectors que hauran de proclamar de forma competent la paraula de Déu o, per contra, si encara ens movem en un terreny de mer voluntariat sense preparació explícita. I el que preguntem a l’àmbit diocesà també ho podem interrogar al parroquial, atès que cada comunitat, amb el seu pastor propi, ha de fer-se responsable de les celebracions litúrgiques concretes de cada dia.
I en aquesta revisió que suggerim, no pot faltar una verificació sobre «l’afecte suau i viu de la Sagrada Escriptura» en el cor dels fidels, condició indispensable si volem parlar realment d’una litúrgia renovada i conciliar en la Tradició de l’Església. La pregunta podria ser si cada parròquia i comunitat ofereix als seus fidels un espai d’aprofundiment bíblic en vistes a la celebració (especialment de la missa dominical). Un espai que faria possible una millor celebració (de cara als lectors) i una millor recepció en l’Esperit Sant (de cara a tota l’assemblea).
El camí marcat pel Vaticà II fou magnífic. I és també magnífica l’experiència espiritual allí on es viu decididament. Cal, doncs, avançar encara més en aquest mateix sentit.
