Amb el primer diumenge d’Advent hem començat de nou la celebració de Crist en el temps al llarg de l’any litúrgic. Tots els començaments són bonics, més quan són camins d’amor. Els cristians anem de «començament en començament» deia sant Gregori de Nissa; sempre hem de començar des de Crist, des del lloc on existencialment som. Un nou Any litúrgic, una nova gràcia del Senyor.
La commemoració joiosa i entranyable del Nadal del Senyor suscita en nosaltres el desig intens del seu adveniment gloriós a la fi de la història, la de cadascú i la del món. Aquell que ha vingut sota la forma de la humilitat és el qui vindrà en la glòria. I perquè ha vingut i vindrà, és el qui ve constantment a nosaltres, en la vida present, en la gràcia i en els seus sagraments. En un cert sentit l’Advent marca el començament de l’Any litúrgic, però de fet és la seva culminació. L’Infant de Nadal, el Fill estimat del Pare, és el Senyor gloriós que retornarà a la fi del temps pel judici de misericòrdia. Al final, em deia fa pocs dies un mossèn del meu bisbat, sempre, sempre hi ha la misericòrdia de Déu. Tot és objecte de la compassió divina.
Amb raó els primers diumenges d’Advent escoltem l’Evangeli del final de la història, cantem els bells Prefacis que anuncien el Dia del Senyor. L’Advent ens fa recordar que vivim en el temps en què l’Esperit i l’Esposa diuen: «Veniu, Senyor Jesús.» No sabem si el retorn gloriós del Senyor serà en la història present o fora de la història. Només coneixem la seva promesa. Els cristians, com diu Pau a Timoteu, «som els qui estimem la vinguda del Senyor», talment l’enyoréssim. Per això vivim en l’esperança. El Senyor vindrà, aquest és el secret, la joia més íntima dels creients i sabem que enmig de les nuvolades del món i de la pròpia vida sempre hi ha una clariana oberta al cel, a la llum infinita. Aquesta esperança està sempre a dins com un do teologal. En els camins de l’Església tot està en mans de Déu, tot queda consignat en Ell, fins i tot les nostres humils pregàries.
L’Advent és el temps de la infància espiritual de l’Església, és una litúrgia amarada de tendresa. Fem nostre el camí d’Israel per arribar a Crist, anem a la vora del Jordà a escoltar la predicació de Joan, el baptista. Escoltem els oracles dels profetes i sentim dins nostre, com Maria, el batec del cor de Jesús que des del baptisme batega amb el nostre. Com expressa el Prefaci: «Que ell ens trobi cantant la seva lloança.» Així ens vol el Senyor. Vol que siguem el poble de la lloança i de la benaurada esperança dels pobres que ho reben tot d’ell i ho han de demanar tot a Ell.
Quanta raó tenia sant Bernat quan parlava de la triple vinguda del Senyor i predicava: «En la primera vinguda és la nostra redempció, en la darrera apareixerà com la nostra vida, però en aquesta és el nostre descans i el nostre consol.» Visquem el temps breu d’Advent i celebrem la litúrgia divina pel que és en si mateixa. L’hem de celebrar «mentre esperem l’acompliment de la nostra esperança, la manifestació de Jesucrist, el nostre salvador». Quan celebrem la litúrgia el Senyor anticipa el seu adveniment gloriós. N’és la penyora i la certesa mateixa d’aquesta vinguda. En la litúrgia el Senyor «ve abans d’hora» per nosaltres.
