El dia havia estat d’allò més ple i intens. De fet ja havia començat a mitjanit amb la missa del gall, en una església moderadament plena, on es podia palpar una emoció continguda entre tots els presents. Esgarrapant hores de son, el rector amb la seva comunitat, no va estalviar el més mínim perquè la joia del naixement del Salvador fos compartida. L’esforç va ser important i el cansament notable, però tot “just i necessari”. I l’endemà, sense haver dormit gaire, el mossèn va encarar una jornada amb diverses celebracions de l’eucaristia, solemnes, joioses i sentides. És Nadal.
Després de la darrera celebració del migdia, en tancar l’església, sabia que encara l’esperava un altre esforç, també joiós: l’àpat familiar. Des dels més ancians fins als menuts, tots al voltant de la taula com cada any; bé, tots no. El record dels absents, ara, es fa plor dissimulat per dintre i pregària a flor de llavi.
I arriba el capvespre; ja fa estona que és ben fosc. Aquella foscor del dia de Nadal que ens agafa a tots cansats i ens cobreix el cor amb un tel de tristesa; potser de remordiment, perquè hem estat molt distrets, sense acaronar prou l’Infant amb la mirada interior, ocupats en tantes coses prescindibles, com noves i repetides “Martes” que no aprenen la lliçó. És aquí quan el mossèn recorda cada any el silenci d’aquest dia en les cartoixes de tot el món, i no pot evitar un moviment d’enveja dintre seu.
Però encara no està tot perdut. S’adreça a la comunitat contemplativa que l’ha acompanyat des de seminarista i, com un assedegat que corre a la font, entra a la petita església, blanca, neta, perfumada d’encens, que ja l’espera per resar vespres. Les monges, silencioses i fidels, amb algunes persones arrelades a la pregària de l’Església, fan corona al voltant de l’altar, que avui, com mai, té fulgors de bressol d’eternitat.
Tot és a punt i comença l’oració. Una oració que és una contemplació emocionada del Crist que ens ha nascut i que adorem com a sacerdot per sempre amb el salm 109; salm dominical, sí, perquè Nadal té sentors de diumenge, de feblesa que esdevé victòria. I després… oh després! El salm 129: el De profundis. I és aquí quan hom comprèn millor el misteri del Nadal. Els alegrois de la missa del gall i de la taula abundant troben el seu sentit. Ara ressona la nostra veu en la de Crist dient al Pare: “Des de l’abisme us crido, Senyor”. Ara se’ns il·lumina la intel·ligència i comprenem que avui celebrem justament aquesta gran misericòrdia: Déu ha respost al clam de la humanitat, aclaparada en l’abisme del mal i de la mort, fent-se un home com els homes i entre els homes, sentinella d’aquesta humanitat que ja no gosava esperar un matí lluminós. Ara comprenem que Nadal és aquest matí. Més encara, aquesta albada, primers raigs, tímids i estantissos, i que, tanmateix, anuncien el migdia radiant de la Resurrecció: “És Ell qui redimeix Israel de totes les seves culpes”.
I si ja el salmista ens ha parlat del perquè del Nadal amb mots greus i curulls d’esperança, ara és el torn del nou Israel que respon a tanta gràcia amb les paraules de l’apòstol, que són, com sempre, espasa fina de dos talls, penetrant en expressar la veritat; i cantem amb els colossencs: “Donem gràcies al Pare, que ens ha fet dignes de tenir part en l’heretat del poble sant, en el Regne de la llum”.
Heus ací el gran misteri celebrat. Per l’Encarnació del Verb, Sacerdot de la nova i eterna aliança, la humanitat ha passat de jeure a l’abisme de la mort al tron del Regne de la llum. Vet aquí per què fem festa! Vet aquí per què és Nadal!
