Al segle IV: la Quaresma, la Setmana Santa, l’Ascensió i la Pentecosta

El segle IV, quan l’emperador Constantí promulga el seu edicte donant llibertat a l’Església i acabant, per tant, l’època de les persecucions, serà el moment a partir del qual l’any litúrgic s’anirà desenvolupant d’una manera definitiva.

Serà aleshores quan s’introduirà un temps de preparació penitencial i de conversió per a poder celebrar adequadament la Pasqua: un temps que primer varia de llargada segons els llocs, però que finalment, prenent per model els dies que Jesús va estar al desert preparant-se per a la seva missió, queda fixat en quaranta dies: és el temps de Quaresma, que comença el primer diumenge de Quaresma i s’acaba el Dijous Sant, a punt per començar la celebració de la mort i la resurrecció de Jesús. El nombre 40 expressa, en la simbologia jueva, un temps llarg, Aquest temps de preparació per a tots els cristians tindrà un valor especial per a tots aquells que es preparaven per al Baptisme: la Quaresma serà, efectivament, el temps de preparació immediata per al Baptisme que havien de rebre a la Vetlla Pasqual. Això farà que, per als ja batejats, la Quaresma agafi també un to de renovació del propi Baptisme, que s’expressarà amb la renovació de les promeses baptismals la nit de Pasqua. I també, finalment, serà la Quaresma el temps en què els pecadors que havien complert el seu temps de penitència es preparaven per a ser reconciliats i reincorporats a la comunitat. (Temps després, al segle VI, com que els diumenges no eren dies penitencials i es volien assegurar quaranta dies exactes de penitència, s’avançarà l’inici de la Quaresma al dimecres abans del primer diumenge, i així naixerà el Dimecres de Cendra).

També serà en el segle IV que la Setmana Santa agafarà la forma que té actualment. I serà a Jerusalem on s’iniciaran les celebracions que ara coneixem del Divendres Sant, el Dijous Sant i el Diumenge de Rams. En efecte, els cristians de Jerusalem, que tenien tan a prop de casa els llocs on es van desenvolupar els darrers esdeveniments de la vida de Jesús, van començar a recórrer en processó aquests llocs: el Calvari, el Cenacle, la Muntanya de les Oliveres… I a cada lloc recordaven allò que allà s’hi havia esdevingut, llegien els relats evangèlics d’aquells fets, llegien també profecies que els evocaven, i pregaven junts. I de Jerusalem, aquests costums celebratius es van anar estenent per tota l’Església. En el cas del Diumenge de Rams, però, es van unir dues tradicions: per una banda, la tradició de la processó dels rams que es feia a Jerusalem, i per una altra, el costum que s’havia iniciat a Roma de llegir la passió el diumenge abans de la Pasqua; de la unió d’aquestes dues tradicions en va sortir la celebració tal com la tenim ara.

Una altra incorporació litúrgica del segle IV va ser la de les celebracions de l’Ascensió del Senyor i de la Pentecosta com a conclusió del temps de Pasqua. Ja hem dit abans que, a l’inici, quan es forma el temps de Pasqua durant el segle II, el darrer dia, el cinquantè, rep el nom de Pentecosta però no s’hi celebra la vinguda de l’Esperit sinó només la conclusió d’aquells cinquanta dies de festa pasqual: els cinquanta dies són una única festa, i en aquesta única festa s’hi inclou tot: la resurrecció de Jesús, la seva glorificació en la vida de Déu, el do de l’Esperit. Però ara, quan els temps litúrgics van agafant més forma, els cristians volen recordar específicament les diverses realitats pasquals. I per això, seguint el que explica el llibre dels Fets dels Apòstols, comencen a celebrar l’Ascensió del Senyor al cap de quaranta dies després de la Pasqua, un dijous, i el do de l’Esperit al cap de cinquanta dies, el diumenge de Pentecosta. (Actualment, en els llocs en què el dijous de l’Ascensió ha deixat de ser festiu, aquesta commemoració ha passat al diumenge següent).