Article de Jaume González Padrós, membre del Centre de Pastoral Litúrgica, publicat a la secció de liturgia de Catalunya Cristiana (16 d’octubre).
Encara regna la foscor. Ha fet callar el despertador i, amb els ulls mig oberts, el sacerdot mira per la finestra, amb un gest gairebé, diríem, ritual. Com si allà a fora hi hagués la resposta a l’interrogant que representa aquesta quotidiana resurrecció que és el despertar del somni humà, parent del diví i etern.
Les últimes llums de la nit, aquestes tan matisades i tristes, il·luminen uns patis que, a poc a poc, es van omplint del reflex projectat des d’unes finestres que s’espolsen la mandra rutinàriament, a la mateixa hora, amb la mateixa intensitat cada dia. I ell ho sap. Les té comptades i cada matí es pregunta: què serà de la vida d’aquests homes i dones avui? Dels que encenen cada alba els llums de casa seva…
Amb tot això, el dia es va despertant, i el sacerdot, gaudint del silenci de la seva petita rectoria, es dirigeix cap al racó de sempre, on pot acompanyar el dia i des d’on, privilegiadament, gaudeix d’aquests raigs que ja deixen veure claredat. Recollit, doncs, se situa per començar l’oració acomiadant la nit i donant la benvinguda a la llum. O són ells els que ens acomiaden i ens reben? Qui ho sap? Ells, nosaltres, tots. Harmonia entre el cel i la terra, entre el creat i les criatures, entre el Creador i els seus petits que obren els ulls tímidament.
És així que pren a les mans el llibre. Aquest llibre solemne i, a primera vista, complicat, que li van regalar en el seu primer any de seminari, i que conserva com una relíquia. El pren i el tracta amb el respecte de sempre, sabent que és ell –el llibre– qui sosté la seva persona, la seva vocació i ministeri, i no a l’inrevés. Les seves mans, doncs, tornen a sentir, en el seu tacte, la carícia de l’oració que, any rere any, el va embolcallant d’eternitat, aquesta eternitat que l’Esperit va teixint en la nostra ànima i en el nostre cos, fins que els dos estiguin preparats per a l’abraçada final i la dolçor eterna.
El sacerdot s’adona que s’ha deixat portar pels seus pensaments. Sense més dilació, doncs, amb la voluntat de submergir-se en aquestes profundes i sempre càlides aigües de l’oració de l’Església, on cada batejat se sent un feliç peixet dins l’oceà de la gràcia, en el cor de la Santa Trinitat, amb la Mare Església, posa la seva mirada, respectuosa i dolça, petita, sobre aquesta pàgina que indica el dia de la setmana, i sobre les primeres línies que, en negre, estan disposades a ser la seva guia, com ahir, i com fa molts anys, des que era un jove seminarista il·lusionat i ingenu. I s’adona que ho continua essent, i somriu per dintre, donant gràcies a Déu que els cops no l’hagin endurit massa, perquè encara és capaç de pregar sabent que, en això, li va la vida.
És així, doncs, que el ritu pren la seva mà dreta i porta el polze sobre els llavis, mentre es lliura, amb tota l’ànima, a la gran simfonia de la pregària litúrgica. En aquest moment de cel, el sacerdot se sap ressuscitat cada matí, perquè cada matí, davant el Déu silenciós i atent, sota la mirada amorosa de la Verge Mare, mentre el seu dit dibuixa la creu, pot pronunciar amb respecte i confiança: «Obriu-me els llavis, Senyor. I proclamaré la vostra lloança».
