Una de les més grans originalitats dels sagraments cristians consisteix en ser una mediació palpable i concreta de la comunicació entre les persones i Déu. Certament aquesta comunicació, almenys des de l’encarnació de Jesús, no és només espiritual, sinó que inclou el cos, els sentits i el contacte directe. Degut a la crisi epidemiològica causada per la COVID-19, del març de 2020 ençà s’ha tornat més complex aquest contacte directe amb els signes sagramentals. Les misses estan restringides en nombre i en molts casos són virtuals; s’han suspès primeres comunions i s’ha preguntat sobre si tocar o no tocar els nens per ungir-los en els baptismes; la unció dels malalts s’ha tornat especialment problemàtica en hospitals on els ministres no disposen en la majoria de casos de l’equipament necessari per evitar justament el contacte directe, i la llista d’exemples segueix.
Propostes del més variat han anat sorgint des de modificar els agents dels sagraments com, per exemple, que siguin els metges els qui ungeixin el malalt mentre el ministre està pregant a distància; que els pares facin el senyal de la creu sobre els futurs batejats o altres alternatives virtuals, com que les celebracions eucarístiques se segueixin en streaming. No està de més assenyalar que aquestes alternatives donades per la urgència de la realitat, abans de l’epidèmia eren impensables o es consideraven inapropiades. De fet, plantegen qüestions centrals a la comprensió sacramental com a mediació corporal de la comunicació amb Déu.
No plantegem aquí respostes ni tan sols possibles alternatives sinó sols que indiquem les preguntes que s’han tornat nuclears en la dimensió sacramental. ¿On és ara la mediació corporal de la comunicació amb Déu? ¿Quins són els signes, gestos o ritus que mitjancen amb validesa la sacramentalitat? Aquests ritus que ens venen donats, ¿es poden veure modificats en el seu mateix centre? ¿Què té a veure l’eclesialitat amb la presència «física» dels creients? ¿Hi ha comunitat eclesial si aquesta es reuneix virtualment? ¿Quin lloc ocupa la presència física dels ministres?…
Tocar o no tocar, aquesta fou sempre la qüestió a la qual els sagraments ofereixen certes respostes de manera afirmativa. Avui se’ns imposa tornar a preguntar-nos si això és possible i viable, si les mediacions poden ser modificades i si podem trobar en la realitat mateixa signes de transformació. La situació d’emergència pot ser transitòria i així aquestes preguntes passarien a ser un parèntesi sacramental que no n’afectaria la comprensió teològica. Amb tot, la realitat que ens toca viure ens interpel·la avui en el centre de la nostra fe que es fa cos i materialitat, i obre així possibilitats noves de reflexió. No la desaprofitem.
