La crisi econòmica, l’empobriment que porta a una desigualtat crònica, el terrorisme, l’allau d’expulsats de casa seva per la fam o per la guerra, la violència de les armes, ens han aportat una dosi considerable de realisme a l’hora de viure la fe. No podem pas fer veure, com el Càndid de Voltaire, que Déu es fa un de nosaltres en el millor dels mons possibles: vivim en un món en què la foscor, la por, la violència fan estralls. En un món on la fragilitat –com molt bé ens recorda enguany Càritas– ens fa vulnerables.
Però aquesta mateixa vulnerabilitat, que potser en els darrers anys no percebíem tan cruament, és la que ens fa veure com un tresor l’arribada de Jesús, que es fa un refugiat més, un sense llar, un aturat, un treballador sense drets, un nadó a la intempèrie, arribat en una família senzilla, on l’acollida passa per damunt dels convencionalismes, fruit d’una genealogia, que no és la dels millors, sinó que està plena de personatges com nosaltres, pecadors i impurs. Jesús neix sense pors i sense privilegis. Neix perquè una noia senzilla, sense estudis ni títols ni reconeixements ni lideratges, confia en l’Esperit i arrisca el rol que li era reservat a la vida: el d’esposa de Josep; neix perquè el tal Josep és capaç de fer-se seva una família de la qual no n’és el protagonista. Una situació que se sosté únicament per la confiança.
Aquí hi ha la mirada de Déu i d’aquí surt la pau. Aquest és el nom de Jesús: Déu salva. I ho fa des de la fragilitat i del silenci. I ho fa amb infinita confiança en Déu, que vol dir sobretot confiança en les persones. Aquesta mateixa pau, la pau de l’alegria, del coratge, de la llibertat i de la tenacitat, és la que nosaltres tenim a l’abast i la que celebrem els cristians el primer dia de l’any, des del 1968 per desig de Pau VI. Aquesta pau ens hauria de portar a relativitzar els conflictes amb els nostres veïns, a aprendre a perdonar i a dialogar, a respectar els nostres adversaris i enemics, a confiar en qui tenim al nostre voltant, a viure amb esperança, a compartir allò que som i que tenim, a mobilitzar-nos per una vida digna per a tothom i pels drets de les persones, a donar valor i qualitat a la vida política, a qüestionar el circuit de les armes. Jesús portarà la pau vencent les temptacions del poder, del diner i del prestigi i posant-se a tret. Nosaltres senzillament podem posar-nos en camí, sense por d’anar amb les mans buides. Josep M. de Sagarra, al Poema de Nadal, diu que hi ha molts camins que porten a Roma, però només un camí que porta a Betlem. Buscar la pau des de la nostra petitesa ens posa en aquest camí, encara que els nostres passos puguin semblar-nos insignificants i els nostres avenços, irrellevants. El camí de Betlem no està fet per als motors de gran cilindrada, sinó per als qui han de caminar amb crosses. No és una cursa de velocitat, sinó un espai de trobada, on ens ajudem mútuament a caminar. No és espai de xerrameca, sinó silenci atent i expectant. Perquè és més important ser en el camí que arribar al final. Que passeu un molt bon 2017!
