LA PREGÀRIA PEL DO DE LA PLUJA…

És que la pluja és un do! Ens és donada; no depèn de nosaltres. Els regals no s’exigeixen, ni es mereixen; es reben i s’agraeixen. I amb la pluja o —més ben dit— gràcies a la pluja, la terra ens dona els seus fruits i els agraïm. Els salms ho canten des de ben antic: “Tu, Déu nostre, vas fer caure una pluja abundant per refer els teus camps esgotats” (Sl 68,10). O bé: “El Senyor donarà la pluja i la nostra terra donarà el seu fruit” (Sl 85,13).

Són un do la pluja i la neu que “cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra i la fecunden, i la fan germinar fins que dona llavor als sembradors i pa per a aliment” diu el profeta Isaïes (55,10). És un do la terra i el mar, el dia i la nit, la llum i la fosca… Són do de Déu des de la Creació del món i això és el que narren els relats de la Creació del Gènesi. Finalment els altres són un do perquè sense els altres jo no seria. I Déu és do, el gran do.

Adonar-se que tot és do porta l’agraïment. I comporta una actitud precisa davant del do rebut immerescut: he de cuidar la terra, el cel, l’aigua i el fruit que en deriva i que dona vida! Que bé que ho expressa l’encíclica Laudato si’ del papa Francesc, servint-se del meravellós Càntic de les Criatures de sant Francesc. Allà parla amb força del problema de l’aigua, i del valor de la Creació com a punt de partida per ser ben conscients que tot ho rebem com a administradors, mai com a amos que en puguem disposar com vulguem. Per això també explica que als que no entenen la Creació com a do, els la podem explicar a partir del dret que tenen els futurs habitants de trobar aquests dons que els donin vida com ens n’ha donat a nosaltres. Tenim l’obligació de cuidar la Creació.

Déu no es cuida directament de fer ploure, ho sabem tots. Som nosaltres, diu Jesús, que si entenem això serem “fills del Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos” (Mt 5,45); la pluja és un do perquè és per a tothom!

Per això cal demanar la pluja! Ens converteix a nosaltres, i es demana per a tothom. No són pas pregàries màgiques, ni automàtiques, o que demanin quelcom només per a mi o per a uns quants. Pregar ens fa adonar que tot és do i, per tant, li demanem a Déu que ens concedeixi a tots “la pluja que ens convé a fi que, ajudats suficientment amb els dons presents, desitgem amb més confiança els béns eterns”, tal com diu l’oració col·lecta de la missa “per demanar la pluja” del Missal Romà. Preguem, preguem per demanar el do de la pluja!