Al CPL ens hem animat a obrir un blog dedicat a la litúrgia dins del portal de Catalunya Religió («El Cim s’acosta»). És una bona manera de recordar que la litúrgia no és un accessori dins de la vida cristiana, sinó un eix vertebrador, com ho és aquesta mateixa secció de Catalunya Cristiana que esteu llegint.
Amb voluntat d’arribar a la gent més jove, el CPL ha confiat el blog a Maria Guarch, que amb els seus vint-i-tants anys és la persona més jove de la casa. La Maria, setmanalment, els dijous, amb la persevarança que demana el blog, va recordant què és la litúrgia, amb articles propis o rescatant materials ja publicats que conserven tot el seu interès i actualitat. I ho fa ajudada per un ninotet «lego», que deu ser el primer de la seva promoció que va a missa cada diumenge. És d’agrair la confiança dels veterans del CPL, molts d’ells veritables erudits en matèria litúrgica, sempre amants de la precisió, als quals potser de tant en tant els grinyoli alguna expressió utilitzada al blog. Aquesta confiança ja és un valor per si mateix en el moment eclesial en què vivim.
Jo us volia comentar un dels articles publicats al blog, un de Mn. Tena sobre l’atmosfera de pregària que cal crear dins l’Església, i que tan sovint enterbolim de mil maneres. Em va agradar molt quan el vaig llegir, justament perquè valoro el silenci. El bisbe Tena acabava dient:
«Els que freqüentem l’església, i d’alguna manera en tenim cura —clergues i laics— hauríem d’esforçar-nos a assegurar constantment la seva qualitat d’atmosfera de pregària. La litúrgia de la dedicació d’una església repeteix constantment que es tracta d’un lloc de pregària. Un text antic deia: Locus iste sanctus est, in quo orat sacerdos («Aquest lloc és sant, en ell prega el sacerdot»). L’ars celebrandi demana un marc de silenci perquè la mens —l’esperit— pugui estar a punt de concordar amb la vox —els ritus i pregàries—.»
Diumenge passat, però, vaig anar a missa a una parròquia propera, que no és la meva. Persones grans o molt grans d’un barri treballador. L’ambient no s’assemblava gaire el que descriu Mn. Tena. En primer lloc, perquè l’espai no era particularment bonic: l’església es va construir en un soterrani perquè no hi havia més espai i té una estètica una mica de barracó, en harmonia amb els senzills habitatges del voltant. La gent, en arribar, se saludava molt efusivament. Una parella gran va caure (passa relativament sovint perquè hi ha un desnivell entre el carrer i l’interior!) i tothom va córrer a auxiliar-los. Després, a l’hora de la pau vaig veure com el capellà anava expressament a saludar-los i durant la comunió, un parell de persones es van assegurar d’acompanyar-los amb seguretat perquè no tornessin a anar per terra. El moment de la sortida va tornar a ser moment de salutació i xerrameca de tots plegats. Vaig recordar l’article de Mn. Tena, però vaig pensar que en aquell moment de la celebració més solemne de la setmana, no em feien cap nosa les paraules, perquè el «mireu-los com s’estimen» prenia un sa protagonisme. Em sembla que el mateix Jesús s’hi hauria afegit, ben content. Les nostres comunitats potser som grans i antiquades, però l’expressió no forçada de la mútua estimació és un signe de la presència de Déu, que no es contradiu gens amb el silenci de Mn. Tena. Hi ha temps per a tot.
