Temps de preparació per al Nadal, temps de fer-nos atents a la nostra interioritat per deixar espai a la vinguda del Senyor. Talment com si fos el moviment de la nostra respiració: el més profund de nosaltres mateixos escoltant els anhels i necessitats de les persones que ens envolten, i tractant de percebre i estendre els fils de l’estimació d’un Déu que es manifesta en espais, gestos i relacions senzills, a l’abast de tothom, però sovint invisibles per als ulls enlluernats per l’afany de poder o de riquesa o per un ego pujat de to.
Un temps que litúrgicament posem en relleu amb la presència del color morat a les nostres celebracions, amb l’austeritat en els ornaments de l’Església —no tant com per Quaresma—, amb una corona d’Advent que visualitza l’acompliment de les promeses en la seva progressiva encesa. Temps de reiniciar l’any litúrgic i d’estrenar leccionari, si més no d’escoltar les lectures bíbliques del nou cicle (A, evangeli de Mateu) com si fos la primera vegada. Un temps on una dona embarassada, la Mare de Déu de l’Esperança, és protagonista per la seva capacitat d’escolta, d’acollida, de relació i d’alegria, més enllà de tots els convencionalismes. Enguany tindrem l’Advent més llarg possible, perquè el dia de Nadal cau en diumenge, i per tant disposarem de quatre setmanes senceres per gaudir-ne.
La veritat és que costa viure l’esperança de l’Advent enmig de la crisi econòmica, de l’atur, del desballestament de l’Estat de Benestar, dels exilis i migracions forçats per la guerra i la fam i tan menyspreats a Occident, dels populismes que han col·locat una persona aparentment irresponsable en un dels llocs amb més poder del món, com és la presidència dels Estats Units d’Amèrica, dels fanatismes i terrorismes, dels riscos per l’abandó del planeta. Però potser la nostra òptica ha estat viciada molts anys. D’una banda perquè hem viscut molt de temps en una zona confortable i, de l’altra, perquè de tant en tant la realitat «Disney» es cola en la nostra vivència del Nadal. I acabem convertint-nos en diabètics emocionals, amb un excés d’edulcoració de la realitat i amb el deure de viure un Nadal feliç des de l’òptica més consumista i superficial. Com si l’Advent i el Nadal haguessin d’estar exempts de patiment, quan de fet el que celebrem és que el patiment queda transformat i relativitzat per l’acció de Déu, que ha vingut a compartir-lo sense por. Perquè misteriosament la petitesa que tan bé expressa Maria aconsegueix vèncer «la Bèstia» de l’Apocalipsi. Perquè és la nostra petita acció local la qui pot capgirar les coses a nivell global, així, sense tenir grans poders màgics. Perquè si ens deixem fecundar per l’Esperit trencarem els nostres propis motllos. Perquè la confiança mútua, encara que sapiguem que tots, poc o molt, som una mica desastre, ens eixampla la mirada, ens fa créixer, ens des-centra i ens fa anar més enllà de nosaltres mateixos. Perquè, de fet, celebrem que Déu sigui tan a l’abast i n’estem agraïts.
