L’altre dia escoltava una conferència molt i molt suggeridora d’una persona cristiana jove, culta, amb tres carreres universitàries, un compromís acreditat fent servei als altres i una espiritualitat que es notava treballada. Sense postureig. Amb tota l’autenticitat.
Parlava del necessari equilibri entre l’acció, l’espiritualitat i la formació, cosa que comparteixo del tot. Però alguna cosa va grinyolar dintre meu i les meves neurones, domesticades al Centre de Pastoral Litúrgica, on treballo, van saltar: espiritualitat? Com és que no parla de litúrgia? A cop calent, em va sortir de reivindicar allà mateix la litúrgia, pel seu caràcter comunitari i de presència i memorial desitjat explícitament per Jesucrist, contraposant-la a l’espiritualitat (més individual i diversa encara que igualment necessària). Vaig trobar resposta en algunes persones presents a la sala, que van posar en dubte l’eficàcia (si és que es pot dir així) d’unes misses, deien, ben allunyades del llenguatge i de la vida dels homes i dones d’avui. Vaig encaixar una senyora golejada.
Una mica més fredament, vaig pensar que alguna cosa no rutlla quan la litúrgia no apareix espontàniament a la llista de «coses importants» en la vida cristiana de molta gent que fa tot el possible per viure la seva fe a fons i de manera coherent. Solem fer revisió de vida, estudis d’evangeli, exercicis espirituals, pregàries de moltes menes; hi ha qui resa el Rosari o qui fa meditació en silenci, però la litúrgia és una altra cosa.
Ho expressa molt bé Goffredo Boselli, en un llibre que acabem de publicar al CPL (El sentido espiritual de la liturgia), quan diu que el camí de coneixement de l’Escriptura que han fet molts cristians i que ha aconseguit que la Bíblia sigui font d’espiritualitat per a molta gent, no ha existit per a la litúrgia. I que ens caldria una mena de lectio liturgica per aproximar-nos, per exemple, al sentit de la pregària eucarística, que sol passar desapercebut per a molts dels participants a les misses. Potser perquè vivim una vida sacramental dissociada dels moments vitals importants, o la sentim molt distant. En la història de la litúrgia, em deia no fa gaire un amic liturgista, mai no han arribat a «funcionar» alhora tots els sagraments. Quan n’arreglem un, n’espatllem un altre. Durant molts anys, combregar era cosa de pocs i molt de tant en tant. Mentre que això ha millorat, el sagrament de la reconciliació s’ha desenquadernat. Si més no a l’Església occidental, no acabem de trobar una mistagògia satisfactòria (aquest camí d’iniciació vital al misteri pasqual) i ens quedem en una mena de ritus de tràmit.
Això mateix diu José Manuel Bernal en una altra recent publicació del CPL (Rescatar la litúrgia). Per poc que us interessi el tema, hi trobareu articles molt curts que ajuden a comprendre molt millor la litúrgia des de la perspectiva dels cristians amb pocs coneixements teològics o litúrgics com jo mateixa. En fi, crec que transmetre el gust per la litúrgia és un dels reptes més seriosos que té avui l’Església.
