El recés de Quaresma per a capellans i diaques del Bisbat de Girona ha estat dirigit, aquest any, per Mn. Josep M. Romaguera i Bach. Nascut a Capellades l’any 1957, va ser ordenat capellà el 1987. Actualment és el rector de la parròquia de Santa Eulàlia. És president del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona.
¿Per què cal redescobrir Jesucrist?
Perquè no podem viure de rutina ni de renda de la nostra fe. Jesucrist no és un moble ni un referent ideològic, sinó que és la nostra vida. Hem de posar mitjans contínuament
per redescobrir-lo, per experimentar que és vivent i que vivim amb ell, i ell amb nosaltres. I això ho hem de fer tots els batejats.
¿Quins mitjans?
L’estudi de l’evangeli i la litúrgia. I entre aquests dos hi ha l’aturada personal, la pregària personal, especialment quan contemplem la vida de les persones i ens hi interessem,
perquè allà hi veiem la presència de Jesucrist.
Vostè insisteix en la necessitat de l’acompanyament el seu doble vessant: el que rebem i el que oferim. ¿Per què?
L’acompanyament és un dels grans mitjans que tenim per experimentar que fem el camí de la fe i de l’Evangeli. El fet que algú ens acompanyi ens va ajudant a recordar-ho,
a fixar-nos-hi, a descobrir, a prendre consciència. Quan acompanyem, fem això a un altre.
¿L’acompanyament és una tasca exclusiva de capellans i diaques, o correspon a tots els cristians?
Hi ha un acompanyament que és general i que afecta tothom. L’Església ens acompanya sempre a través de la litúrgia. Però la litúrgia es viu en comunitat, cosa que no
sempre és evident. Cada comunitat cristiana hauria de ser un àmbit on tothom se senti acompanyat pel fet de ser-hi. Després hi ha acompanyaments més específics, perquè
algú no està veient el camí o perquè vol anar més a fons. Els capellans –però no només nosaltres– hem d’estar sempre disponibles per fer aquest acompanyament. Gràcies a
Déu, avui hi ha laics i laiques que s’hi preparen, i ho fan molt bé. I hi ha col·lectius que ofereixen una formació per poder-lo fer.
¿Què li ha aportat el treball que ha fet i continua fent en l’àmbit dels moviments cristians obrers?
M’ha aportat el fet de tenir una mirada diferent de la realitat, valorar les persones i les seves vides i ser conscient que molta gent viu conflictes no gens fàcils de resoldre.
N’hi ha de col·lectius, de classe obrera, però no només d’aquesta mena. La JOC m’ha ajudat a ser més conscient de la realitat i poder-me fixar en cada persona, que és important en si mateixa perquè Déu se la mira com a filla. I jo no puc fer altra cosa que mirar els altres com a germans i, pel ministeri ordenat que he rebut, he d’estar disponible perquè puguin experimentar la presència d’un altre, de Jesucrist.
¿Continua essent necessària una pastoral especialitzada per medis (obrers, estudiants…) en el món global en què ens trobem?
Els medis han canviat perquè la societat ha canviat molt. Però la gent, personalment i col·lectivament, continua patint, afectada per les seves condicions sociolaborals. Podem
discutir si el medi obrer existeix. Jo crec que sí. Per tant, continua essent necessari, reformulant el que calgui, acostar-nos amb l’Evangeli a la vida concreta de les persones.
¿Com valora la reforma litúrgica?
De la reforma, en destacaria la connexió fe-vida, o litúrgia-vida. La litúrgia ha d’estar inserida en el conjunt de la pastoral, i no n’ha de ser un capítol separat. El coneixement
de les persones, el seguiment que en fem i el seu acompanyament, tot això se celebra en la litúrgia. Alhora, cal ajudar la gent a integrar en la vida la trobada dominical,
que és el centre de la litúrgia. El Centre de Pastoral Litúrgica, nascut just abans del Concili, ha anat fent això i ho vol continuar fent.
¿Què cal afavorir perquè les celebracions litúrgiques siguin més vives?
El que cal afavorir és que siguem comunitats de deixebles. I que la vida de les persones i de les comunitats s’hi faci present. No se celebra pas al marge del que es viu.
¿Com veu la situació de l’Església a Catalunya, sobretot en relació amb el procés que viu el país?
Hi ha hagut moments, en aquest procés, en què ha semblat que la societat es dividia. Alguns discursos han posat l’accent en aquesta divisió precisament per provocar-la.
L’Església ha de continuar essent casa de tots, ben arrelada allà on és, i allà on és hi ha gent de tota mena. I això és un repte per a tots els cristians: poder viure junts, pensem
el que pensem. Tenim el repte d’aprendre a respectar-nos. Malauradament, he vist mostres de mancances en aquest sentit. No s’acaba d’acceptar que l’altre pensi diferentment. Afortunadament, hi ha molta gent que sí que respecta la diversitat, però han aflorat algunes actituds que no són bones per a res, i les hem de poder treballar des de l’Evangeli, que ofereix un plantejament sempre obert i respectuós.
JOSEP CASELLAS
