Al Codi de Dret Canònic, en el número 604, trobem el següent: «L’orde de les verges s’assembla a aquestes formes de vida consagrada, el qual, formulant el propòsit sant de seguir més de prop Crist, són consagrades a Déu pel Bisbe diocesà segons el ritu litúrgic aprovat, celebren esposoris místics amb Jesucrist, Fill de Déu, i s’entreguen al servei de l’Església.
Les verges es poden associar, per complir el propòsit amb més fidelitat i per dur a terme, mitjançant l’ajuda mútua, el servei a l’Església amb coherència amb el seu estat.»
A l’Església primitiva ja hi va haver el costum de consagrar verges, com a signe transcendent de l’amor de l’Església vers Crist. Amb el ritu de la consagració l’Església posa de manifest el seu amor a la virginitat.
Les verges consagrades no tenen cap altre fundador o fundadora que la mateixa Església, i a diferència dels Instituts Religiosos, no tenen regles ni estructures comunitàries, ni fan vots. No renuncien a la feina que tenen i de la qual viuen, sinó que l’exerceixen amb esperit de servei i d’evangelització. Tampoc no tenen cap superior o responsable, sinó que l’únic superior és el bisbe.
El ritu de la consagració de verges, normalment, es fa a la catedral i sota la presidència del bisbe. El ritual assenyala que és convenient celebrar-lo els dies de l’octava de Pasqua, o bé a les solemnitats dedicades als misteris de l’Encarnació, els diumenges, a les festes de la Mare de Déu o a les festes de les santes verges. La missa és la que correspon al dia, o si les rúbriques ho permeten, se celebra la del ritual de la consagració de verges.
La pregària de consagració té forma de gran prefaci. Transcrivim, a continuació, alguns paràgrafs que ens semblen significatius:
- Mireu, Senyor, aquestes filles vostres que, posant a les vostres mans el seu desig de continència, t’ofereixen aquella virginitat que tu mateix els vas fer desitjar.
- Que en elles brilli, Senyor, pel do del vostre Esperit, una modèstia prudent, una afabilitat assenyada, una dolçor greu, una llibertat casta; que siguin fervoroses en l’amor i que no estimin res fora de tu. Que siguin dignes de lloança, però que no busquin ser lloades; que us glorifiquin, Senyor, per la santedat del cos i per la puresa de l’esperit; que us temin per amor i us serveixin amb amor.
- Sigueu vós el llur honor, goig i desig; que trobin en vós repòs en l’aflicció; consell, en el dubte; força, en la feblesa; paciència, en la tribulació; abundància, en la pobresa; aliment, en el dejuni; remei, en la malaltia. Senyor, que en vós ho trobin tot i que us sàpiguen preferir per davant de totes les coses.
La donació total a Jesucrist, en una vida de virginitat consagrada, és un testimoni que es pot viure segons els valors de l’esperit, inserides en les realitats quotidianes i compromeses en la construcció d’una realitat cultural i social conforme els valors del Regne.
