El dia 19 de febrer el cel era netíssim a La Seu i el Cadí resplendia de llum. La catedral era plena dels fidels que acomiadaven en aquest món Mn. Xavier, en la basílica dedicada a santa Maria, Magna Domina Urgellitana, que tant estimava. L’amistat floria al seu voltant per l’amor que tenia a Crist.
A mossèn F. Xavier Parés tothom l’estimava, el seu bisbe, que amb convicció predicava que el memorial del Senyor és un bàlsam de consol en la mort dels germans. Bellament predicava el Salm el Senyor és meu Pastor, que al mossèn tant agradava. «Mn. Xavier no tenia un no per a ningú», va dir a l’homilia, i així el retratava perfectament. A Mn. Parés l’estimaven els germans sacerdots del seu bisbat i dels altres bisbats. L’estimaven els alumnes amb els quals es manifestava sempre pacient, com un mestre explicava les entranyes dels rituals de l’Església perquè en descobrissin l’origen, la lletra i l’esperit. L’amistat floria al seu voltant per l’amor que tenia a Crist. Sobretot, a Mn. Xavier l’estimava el poble, així aquest ho testimoniava omplint a vessar la catedral de la Seu.
Doctorat a Sant Anselm de Roma, participà i continuà l’escola de liturgistes de Barcelona i copsà el millor de Mn. Pere Tena, Mn. Pere Farnés, de Mn. Joan Bellavista i del P. Aldazábal. La saviesa litúrgica la transmetia als seus alumnes (Institut Superior de Litúrgia de Barcelona), amb una preparació acurada de les classes i amb el seguiment pedagògic i atent dels alumnes. Sempre es pensava que no havia preparat prou les classes i sempre consultava als seus col·legues professors. Com a delegat de Litúrgia estimava el treball de la Comissió Interdiocesana de Litúrgia que seguia de prop i amb interès els treballs de versió i edició dels llibres litúrgics catalans. Estimava el país, la nostra Facultat de Teologia, li fou un goig molt gran pronunciar la lliçó inaugural del curs acadèmic 2014-2015.
Era professor de litúrgia, però era també pastor del Poble de Déu, en els múltiples serveis que li foren encomanats. Aquesta condició l’alliberava d’una visió de la litúrgia exageradament rubricista i li donava la convicció que la litúrgia és obra del Poble de Déu, tal com és en cada lloc. La bellesa de la litúrgia, també la seva autenticitat, pertany a la convicció del cor i de la fe, també a la capacitat d’estimar-nos i d’estimar.
Mn. Xavier va viure amb joia i tota la vida el servei del Senyor. No fou només un acadèmic de la litúrgia, sinó un celebrant de la litúrgia dominical on un professor aprèn el sensus del Poble de Déu, reunit per celebrar els sants misteris i això marca l’ensenyament de la litúrgia. Era, entre altres coses professor dels llibres litúrgics. Un llibre litúrgic no és per ser estudiat, sinó per ser celebrat. Aquí entra tota la capacitat d’adaptació pastoral de la litúrgia a l’assemblea celebrant, que és l’art de no trair la naturalesa de l’acte litúrgic i lliurar-lo al Poble de Déu, que en cada lloc adquireix un rostre concret, i fer-lo viure per a la lloança del Pare, posar-lo en seguiment de Crist, vivint la gran esperança del retorn del Senyor i actuant-lo en la caritat, que procura sempre la justícia. El celebrant, amb la gràcia de l’Esperit Sant és un mistagog de les obres de Déu i només és capaç de fer entrar en els misteris de la fe si ell els viu en la pregària. És la pregària, la participació del Poble de Déu i la mistagògia d’un bon celebrant, que omple de vida un llibre litúrgic. El ho sabia i ho vivia.
Mentre Mons. Vives, bisbe de La Seu, aspergia i encensava el cor i el cos de Mn. Xavier, vaig pregar amb tot el poble que participi de la litúrgia del cel i gaudeixi de la plenitud del Regne, que ell predicà, testimonià i pel qual va viure.
