Article de Mercè Solé publicat a la secció de litúrgia de Catalunya Cristiana (21 de maig).
Sembla que al món occidental ens costa molt tenir present l’Esperit. Potser deu ser cosa d’aquesta mena de racionalitat que il·lumina part de la nostra vida, però que deixa a les fosques -sovint amb un cert menyspreu- intuïcions, emocions, veus interiors. HI ha qui dins d’aquest menyspreu hi inclou tot el sentit religiós i fins i tot l’espiritualitat.
Els qui vivim immersos en aquest món incrèdul que ens configura, com flams al bany Maria, no podem evitar una certa prevenció davant d’algunes manifestacions religioses. Tenim clar que la fe no és raó, però tendim a voler controlar la nostra manera de viure-la, subratllant-ne la dimensió ètica (l’actuar de la revisió de vida, per exemple), fent una pregària que s’expressa sobretot en paraules, desconfiant de tot el que soni a “il·luminacions”, i “driblant” la dimensió simbòlica i gestual dels signes cristians com si no anés amb nosaltres. Això no significa que no intuïm Déu a la vida, que no el reconeguem en els altres o que no identifiquem tastets diversos del seu amor. De fet, a mesura que passen els anys, es va accentuant la sensació de gratuïtat i el convenciment que no es tracta tant de fer per mèrits propis, sinó de ser, o de permetre’ns ser nosaltres mateixos amb confiança. Amb les nostres virtuts i mancances, que Déu estima encara que carreguin amb defectes de fàbrica, podem deixar passar la llum. I de fet sospito que més enllà de testimoniatges coherents i d’anuncis explícits Déu es manifesta com vol.
Reconec que sempre m’ha fet por aquesta afirmació de l’evangeli d’aquest diumenge: “Vosaltres sí que coneixeu l’Esperit, perquè habita a casa vostra i està dins de vosaltres”. Em fa por confondre l’Esperit amb els meus desitjos i esperances; em fa por deixar-me ofegar per les emocions; em fa por manipular o ser manipulada. Però el cert és que la intuïció primera de la fe, el contacte amb “la font”, el motor de la trajectòria cristiana, és una experiència personal, profunda, ineludible per començar el camí cristià. És ben bé una experiència de “reconeixement” de Déu dins nostre. De trobament, de posar-hi nom i de vincular-lo a la tradició cristiana. La fe no és costum ni rutina. Quan ha estat una fe sociològica mantinguda per imperatiu social s’ha desfet com un bolado davant la primera dificultat.
Vist que l’experiència primera de reconeixement ha estat reeixida, potser ha arribat el moment, doncs, de fer confiança i d’alliberar-nos d’aquesta ànsia de control i de permetre’ns viure una mica més eixelebradament l’Esperit. Un Esperit que ens porta a viure plenament (“vosaltres també viureu”), a discernir la veritat entre tanta aparença (“l’Esperit de la veritat”). Que ens fa inquiets, creatius i contents fins al punt que la paraula prodigi irromp a la vida quotidiana (primera lectura).
