Aquest any la Quaresma cau alta i gaudirem d’una colla de diumenges entre el cicle de Nadal-Epifania i el cicle de Quaresma-Pasqua. La nomenclatura litúrgica actual anomena aquests temps litúrgics com a «Temps forts» de l’any litúrgic. Que siguin anomenats «Temps forts» no va, ni ha d’anar, en detriment del «Temps ordinari», com si aquest fos un temps feble o de menor categoria, ans al contrari: el Temps ordinari és un temps fortíssim. Obeeix a la primeríssima organització del temps litúrgic que té com a eix i ritme la celebració del Diumenge com el dia del Senyor. De fet, els temps anomenats «forts» interrompen el cicle dominical, però aquest roman com a teló de fons del temps celebratiu de l’Església. No són diumenges que se celebren per emplenar els que no estan ocupats pels temps forts. Que en diguem «Temps ordinari» no es pot entendre de menor categoria. Ordinari aquí no es contraposa a extraordinari, és simplement el temps «De durant l’any», que va transcorrent al ritme dominical. Tant des del punt de vista de la celebració litúrgica com de l’oracional, hi ha una unitat, una inclusió que va des del I Diumenge del Baptisme del Senyor fins a la celebració del 34 Diumenge de la Reialesa de Crist. Des dels inicis fins a la Parusia es llegeix de manera continuada l’Evangeli, sense alterar la seva lectura amb fragments escollits d’ordre temàtic. Són les 34 setmanes que resplendeixen per la celebració de la totalitat del Misteri de Crist. Seguim cadascun dels evangelis sinòptics, amb fragments del IV Evangeli algunes vegades inclosos. Cada Diumenge, de manera ordenada i seguida, escoltem la vida històrica del Senyor (fets i paraules) amb un Evangeli, il·lustrat en l’Antic Testament (1a lectura) i anunciat en el Nou Testament (2a lectura) i cantat per l’Esposa-Església en el Salm. Així, seguim el Senyor fins a la Creu i rebem d’Ell el do de l’Esperit Sant. Així, el Crist gloriós és estimat i celebrat. L’Esperit omple l’Església dels seus carismes. També aquest mateix Esperit ens dona el desig d’anar cap al Pare i una delicadesa envers els qui sofreixen.
Tots els diumenge celebrem el Senyor Ressuscitat, que ens convoca com Església i ens dona l’Esperit Sant. Cada diumenge també el Senyor ens envia a la missió. Com un flux i un reflux la santa assemblea s’aplega i es dispersa. L’Esperit convoca l’assemblea litúrgica, però aquest mateix Esperit l’envia a la diàspora del món. Mentrestant hi ha un creixement en la vida eclesial i cristiana. El temps ordinari està marcat pel seguiment de Crist que des del seu baptisme fins a la Creu anuncià el Regne de Déu i nosaltres escoltem i seguim el Mestre en la seva ascensió a Jerusalem on celebra la seva Pasqua. Així aprenem a ser deixebles. El Diumenge és el primer dia de la setmana, no l’últim (sovint ho oblidem) i cada cristià ha de guardar alguna perla del que ha sentit i ha resat en l’Eucaristia del Diumenge i això ha d’il·luminar la mirada del cor durant la setmana en tot el que fa i s’ocupa. La predicació ha d’ajudar en el creixement de la vida cristiana. Mai no ha de molestar, sinó fer sintonitzar en l’obra de l’Esperit en el cor de cadascú.
En el temps ordinari flueix i creix la vida eclesial al voltant de l’Eucaristia dominical. Aquí hi és tot: el Pare que es dona per Crist en l’oblació de si mateix, en el seu Cos entregat per vosaltres i amb la seva Sang vessada per molts, en l’amor de l’Esperit Sant, ja que tot ha de ser: «Per ell, amb ell i en ell, i res sense ell». Cada Eucaristia dominical obre davant nostre el camí de la caritat per què hi caminem. Es un camí que porta al cel, plenitud de la mateixa caritat. Són els carrils de les benaurances que el Senyor ens ensenyava diumenge passat. No ho oblidem, els pobres sempre van davant nostre. El color de les vestidures litúrgiques és el verd, que significa primavera, florida. Són els fruits de la gràcia de Crist, Déu i Senyor nostre. Quan l’Eucaristia en una parròquia ocupa el lloc principalíssim, n’és el cor i el centre, tot funciona, altrament tot entra en decadència i res fructifica, perquè «Ell ha de ser en tot el primer» (Col 1,17b).
