Vint-i-un concilis ecumènics sintetitzats en poques pàgines, estructurats en tres apartats i aplegats en un volum de butxaca. Aquest és el mèrit de la col·lecció Emaús del Centre de Pastoral Litúrgica i de Mn. David Abadías, autor de Breu història dels concilis ecumènics. «El llibre exposa de forma pedagògica, sintètica i divulgativa els concilis que hi ha hagut al llarg de la història: quants han estat, amb quin motiu s’han celebrat, en quin context sorgeixen…»
Mn. David Abadías és capellà del bisbat de Terrassa, doctor en Història de l’Església i degà de la Facultat d’Història, Arqueologia i Arts Cristianes Antoni Gaudí, on ensenya Història de l’Església Medieval, Metodologia i Fonts Històriques, i Història i Cultura del Renaixement. Explica que ha escrit el llibre pensant en els alumnes i en qualsevol persona sense gaire contacte previ amb la història de l’Església. «Molts alumnes arriben a l’àrea d’Història de l’Església sense cap coneixement previ, o amb continguts erronis fruit d’haver llegit una novel·la o haver vist una determinada pel·lícula.»
Per tant, segons Abadías, cal partir d’uns continguts molt bàsics i, en aquest sentit, un llibre com Breu història dels concilis ecumènics pot ser una bona eina. «És una perfecta primera pedra per tal d’edificar-hi al damunt, és una primera aproximació orientativa i divulgativa que esperem que doni peu a continuar aprofundint.» És, per tant, «un llibre de primer encontre».
De Nicea al Vaticà II
Primer encontre amb els vint-i-un concilis ecumènics, moments fonamentals en la vida i la història de l’Església, des de Nicea (any 325) fins al Vaticà II (1962-1965). «Tots els Concilis es van convocar per donar resposta a una qüestió urgent, tret del Vaticà II, que es va fer per tractar determinats temes però sense que hi hagués cap problema apressant», explica Abadías, que classifica els concilis en tres etapes. En primer lloc, l’etapa antiga, moment de definir qüestions dogmàtiques, fer concrecions cristològiques i evitar heretgies. «És un temps de molta definició, de corregir errors i de posar fonaments.»
En segon lloc, l’etapa medieval, quan l’Església s’identifica amb el món civil i això genera molts errors.
«Els concilis de l’etapa medieval insten a purificar i reformar l’Església, perquè els responsables pastorals són de vegades més senyors feudals que pastors». Els concilis d’aquesta època culminen amb Trento (1545-1563).
«Trento va ser un petit miracle que va salvar la cristiandat catòlica i va estar tan ben fet, va ser tan sòlid el que s’hi va dir, tan ben organitzat, pensat i argumentat, que va regir els 500 anys posteriors».
I finalment, dins de l’etapa moderna s’insereixen el Concili Vaticà I i el Concili Vaticà II, que reprèn la riquesa de Trento i la posa al dia. «Trento i el Vaticà II són moments grans en la història de l’Església que apleguen gent honesta, gent preparada i gent de Déu».
Sobre la possibilitat que hi hagi un Concili Vaticà III, Mn. David Abadías comenta: «Així com va sorgir el Vaticà II sense que hi hagués cap problema puntual, també pot sorgir-ne un tercer». Ara bé, actualment l’Església té una eina que no tenia Joan XXIII en convocar el Concili Vaticà II: el Sínode. «El Sínode fa que el concili ja no sigui tan necessari», comenta Abadías.
