Article de Consol Muñoz, superiora general de les Franciscanes Missioneres, publicat a la secció de litúrgia de Catalunya Cristiana (9 d’octubre).
El núm. 150 de la Instrucció general del Missal romà diu: “Una mica abans de la consagració, el ministre, si és convenient, avisarà els fidels amb un toc de campaneta. També tocarà la campaneta a cada elevació, segons el costum de cada lloc”.
Primer vull dir que em sembla bé que es faci servir la campaneta, si es considera oportú, però em permetré fer unes consideracions sobre aquest toc de campaneta.
La Instrucció parla de “campaneta”, per tant es refereix a una campana petita amb mànec que es fa sonar sacsejant-la amb la mà, com la defineix el diccionari de la llengua. Però en alguns llocs veiem que, l’emprada, més aviat té una mida que depassa el que ha de ser una campaneta, amb la qual cosa el resultat del seu toc acaba sent un so més ressonant.
D’altra banda, depèn de qui fa servir aquesta campana, i no “campaneta”, podem dir que, fent-ho amb tota la bona voluntat, sembla que toca a sometent i que no es refereixi a un moment en el qual els fidels han de parar la màxima atenció al que s’hi celebra. I és possible que pugui haver-hi qui se senti molest en sentir-la, més que ajudats a centrar-se.
Ja sabem que el moment culminant de la celebració de l’Eucaristia és la consagració, dins de la pregària eucarística. La mateixa Instrucció assenyala en el núm. 79 d): “Narració de la instrucció i consagració: per les paraules i les accions de Crist es realitza el sacrifici que el mateix Crist instituí en l’Últim Sopar, quan oferí el seu Cos i la seva Sang sota les espècies de pa i vi i els donà als apòstols perquè mengessin el seu Cos i beguessin la seva Sang, i els manà que perpetuessin aquest mateix misteri”.
Sant Justí, en la seva primera apologia, va deixar dit: “I aquest aliment s’anomena entre nosaltres Eucaristia… Perquè no prenem aquestes coses com a pa comú ni beguda ordinària, sinó que, a la manera que Jesucrist, el nostre Salvador, fet carn per virtut del Verb de Déu, va tenir carn i sang per la nostra salvació: així se’ns ha ensenyat que per virtut de la pregària al Verb que de Déu prové, l’aliment sobre el qual va ser dita l’acció de gràcies –aliment del qual, per transformació, es nodreixen la nostra sang i la nostra carn– és la carn i la sang d’Aquell mateix Jesús encarnat. I és així que els apòstols en el records, escrits per ells, que s’anomenen Evangelis, ens van transmetre que així els va ser manat a ells, quan Jesús, prenent el pa i donant gràcies, va dir: Feu això que és el meu memorial, aquest és el meu cos. I de la mateixa manera, prenent el calze i donant gràcies, va dir: Aquesta és la meva sang…” (66,11-3).
Tots els cristians sabem que la nostra atenció ha de ser màxima en el moment de la consagració, i no hauríem de necessitar que ens ho anunciessin, però si el so de la campaneta ens ajuda a sensibilitzar-nos encara més amb la celebració, benvinguda segui, però això sí, que sigui un so suau que ens apropi més al Senyor en el que celebrem.
