Que els canvis en la litúrgia són incòmodes és una evidència; cada vegada que n’hi ha un es pot percebre en l’ambient eclesial —especialment en el clerical— nerviosisme i inquietud.
El primer diumenge de Quaresma del 2017 entra en vigor, a les diòcesis del nostre país, la tercera edició del missal en llengua castellana. La versió en català vindrà després, quan estigui a punt. Són diverses les novetats d’aquest nou llibre i l’enriquiment que suposa per a una celebració eucarística ben participada. Em temo, però, que l’atenció de la majoria es quedi fixada en el canvi d’algunes paraules sacramentals sobre el calze durant la narració de la institució. Seria, però, una llàstima que ens quedéssim encallats aquí.
Així mateix, també alguns preveres es pregunten si seria possible assumir la diferència, en aquestes paraules sacramentals, segons se celebri en castellà o en català, atès que en aquesta darrera llengua encara vigeix el text de la segona edició. Si es donés la situació i la Santa Seu no disposa altrament, caldria respondre l’interrogant clarament amb un sí.
Això ens porta a considerar què són els llibres litúrgics. Ells són la manera com l’Església Mare posa en els llavis dels batejats la pregària pròpia dels fills. Per tant, els llibres litúrgics no els hem de veure com un subsidi per celebrar litúrgicament, que hom usa segons convingui, sinó la mateixa celebració en el seu estat més objectiu. Un fidel batejat, «ni que sigui sacerdot» —com ens recorda el Vaticà II (cf. SC 22,3)— no pot, doncs, «canviar, treure o afegir res per iniciativa pròpia en la litúrgia», no pot pronunciar unes paraules sacramentals diferents de les que llegeix en el text en vigor, independentment del que hi vegi escrit en altres llibres editats per a llengües diferents.
La incomoditat a la qual abans al·ludíem és, en definitiva, molt fàcil d’esvair, si cada ministre ordenat, amb els membres de l’assemblea litúrgica que presideix, s’adreça a la celebració amb una actitud serena i humil, acollint els llibres que són la pregària de l’Església i no pas judicant-los o corregint-los. Cal abandonar la impaciència donat que és una mala consellera, i deixar que, els qui treballen perquè aquests llibres expressin la fidelitat de l’esmentada pregària eclesial, facin bé la seva feina durant el temps necessari. Mentrestant, els batejats continuarem celebrant, amb tot el sentit sacramental i goig espiritual, segons els llibres vigents amb una pregària pura al Pare per Jesucrist en l’Esperit Sant, en la santa Església.
Tindrem, doncs, a partir del primer diumenge de la Quaresma d’enguany, un nou missal en llengua castellana. Sapiguem fer d’aquesta «novetat» una ocasió també nova per fixar-nos més i millor en els detalls de la celebració eucarística; rellegim la Institutio per fer-nos-en ben bé el càrrec, i enriquir, així, la nostra manera de celebrar el sagrament cimal segons la voluntat del Senyor i la seva Església. Algunes diòcesis, amb el seu bisbe al davant, han dedicat a aquesta activitat unes jornades per a ministres ordenats i laics, amb gran profit.
